Repensant la ciutat des dels infants

A vegades succeixen fets que hem reconcilien amb la condició humana i fins i tot amb la política. Aquest dies repassant papers vaig recuperar el llibre “la ciutat dels infants” d’un psicòleg italià, gran defensor dels drets dels infants anomenat Francesco Tonucci. El llibre ens explica que el mateix Tonucci va convèncer a l’alcalde d’un poble anomenat Fano a Itàlia per erigir-se com l’alcalde preferit dels infants.

Van posar en marxa un projecte anomenat precisament “la ciutat dels infants” en el que proposaven a tota la població adulta de Fano tenir en compte que l’espai públic també era un espai que els infants havien de poder gaudir. També proposaven als infants assumir els seus drets i reivindicar-los. Per exemple, els nens i nenes posaven multes als cotxes mal aparcats que envaïen la voravia sense deixar espai per poder circular els vianants. Eren multes “simbòliques” que pretenien generar mala consciència als propietaris dels vehicles, en tant que abusaven del més dèbil, imposaven la llei del més fort i es mostraven insensibles a les necessitats especials que tenen alguns ciutadans per funcionar en el carrer com és la gent gran, la gent que ha d’anar en cadira de rodes, cotxets de bebés, carros de la compra, persones cegues, etc.

Va ser una experiència molt ben embolcallada amb criteris de marketing que va tenir molt de ressò. Fins i tot, va permetre al psicòleg Tonucci escriure un llibre, “la ciutat dels infants” i ser contractat per implantar, a diversos municipis de Catalunya,  projectes inspirats en l’experiència de Fano. Una iniciativa que es vinculava molt directament amb un moviment de ciutats anomenat “ciutats educadores”. Concepte que sempre m’ha semblat molt suggerent però, tot i viure, en una ciutat que és membre d’aquesta xarxa, i de passar-me gaire bé mig dia en una altra ciutat molt gran vora al mar que va organitzar unes olimpíades i, fins i tot, un Fòrum Universal per posar en relleu la riquesa de la condició humana, no aconsegueixo percebre de forma manifesta la dimensió educadora. Segurament faran falta moltes més iniciatives ingenioses que facilitin que el conjunt de ciutadans que composen una ciutat se sentin motivats en fer de la seva ciutat un espai educador, en el que viure i aprendre a ser millors persones sigui el més normal del món