Dominar la informació i fer d’ella un instrument eficaç de gestió

La comunicació no és un fi en si mateix, com tampoc ho és la informació: l’objectiu real és formar-se en sentit ampli, és a dir, estendre el coneixement; coneixement del treballador i també del servei del que es forma part, de l’empresa a la qual es pertany, de les seves possibilitats i del seu mitjà, per permetre a cadascú que -en conèixer de manera més completa- comprengui millor.

La Comunicació Interna per excel·lència és la que no es veu, la que no es nota però existeix d’una manera natural: com la respiració, com el caminar. Malauradament quan no és així i la Comunicació Interna trontolla, cal dotar-la d’una estructura. Si va coixa, posar-li caminadors o crosses (suports i canals), i si li falta oxigen, estimular-la (plans i programes).

Sabem que el silenci no és possible, perquè el silenci és informatiu i revela incapacitat o por, a mostrar la realitat. A vegades fins i tot les parets parlen. I a més, el silenci no és gens rendible. La falta d’informació produeix rumor; la veritat es busca en altres fonts menys objectives i al final l’aparent silenci es torna en contra.

La Comunicació Interna és un factor important d’integració, de motivació, de participació, de bon clima laboral i d’orgull d’empresa. Un empleat informat, integrat, motivat és més eficaç i rendible:

Cal dominar la informació i fer d’ella un instrument eficaç de gestió

Per tant, cal multiplicar les possibilitats de trobada entre els que posseeixen una informació i els que la poden utilitzar. Així es desenvolupa, en aquestes empreses, una veritable “cultura de la transparència”, fundada sobre la reciprocitat dels intercanvis tant verticals com horitzontals.

En aquest esperit, la comunicació interna, fundada sobre una bona circulació de la informació, és un element essencial per federar els equips i aconseguir la motivació del personal; és una de les condicions primordials de la millora de la productivitat i de la innovació a les organitzacions.

Canviem el món o el món ens canviarà a nosaltres

Compte! No us talleu!

Un altre video que explica molt bé de que va això de la fractura digital.

T’estimo molt però me’n vaig i et deixo

T’estimo molt però me’n vaig i et deixo. No, no li estic dient a ningú però potser a algú de nosaltres alguna vegada ens hauran plantufat aquesta maleïda frase.

 Al plantejar-me el tema llenguatge i poder he pensat en exposar algunes reflexions lligades a la nostra vida quotidiana i la nostra convivència i no pas entrar en reflexions més amplies del paper que jugar el llenguatge en relació a les grans estructures de poder de la nostra societat. 

Sempre m’ha sembla extraordinari el poder  que tenen algunes paraules aparentment sense massa història. Els termes però, sempre, mai... Són termes que  si no hi parem atenció i les utilitzem sense pensar-hi, ens podem trobar en una espiral de malentesos, tensions, discussions... Ens podem trobar com el llenguatge en aquest cas no ens ajuda a entendre’ns, sinó tot el contrari. El llenguatge es pot convertir en una arma d’atac molt poderosa.

El terme però és el més curiós. És una conjunció que té la virtut de negar en la segona part el que es diu en primera.  M’en vaig, com deia, a la pràctica ve a dir que no, quan a la primera part de dèiem t’estimo, de significat molt clar. És un sí però no, i el que acaba sent és no. Utilitzant el però no val la pena dir  t’estimo, perquè encara és pitjor, és posar el caramel a la boca per després treure’l. En trobarem milers d’exemples on l’ús del però ens portarà a situacions no desitjades: aquesta planxa m’ha agradat molt però l’he trobat massa curta.

  Potser el terme però ben utilitzat pot ser una fórmula per a conduir determinades situacions en que volem ser políticament correctes o ser suaus en la nostra opinió.  Una pel·lícula extraordinària però a mi se m’ha fet massa llarga, enlloc de dir directament el que pensem, que ha estat una pel·lícula que amb prou feines has pogut mantenir els ulls oberts des dels primers 10 minuts. De fet, si una parella vol durar molt i molt de temps junts entre les fórmules màgiques existents hi ha la de no fer retrets, fer afirmacions sempre en positiu, i el no utilitzar mai el però ni dir  sempre, ni mai. Sense pensar diem: sempre fas igual, o sempre t’oblides de..., mai t’enrecordes de... sense pensar que poden ser afirmacions incendiaries que  encetaran una animada discussió que ves a saber com i/o on acaba.

No sé perquè aquests termes (sempre, però, mai) se’ns apareix com per atzar quan menys els necessitem, en aquell moment que hem de fer algun retret, o consideració a algú. De fet, molt sovint utilitzem la fórmula del sempre quan en realitat és una vegada o potser dues però sempre molt allunyat del seu significat literal. Potser hi ha algun mecanisme psicològic que explica el fenomen però si existeix el desconec.

Com fer-hi front? Suposo que es tracta d’estar alerta i deixar d’utilitzar aquests mots de forma indiscriminada o utilitzant el seu potencial a favor teu: em va molt malament però de totes maneres t’ajudaré. Es tracta doncs d’invertir l’ordre. És molt senzill. El que va segon posar-ho en primer lloc. La part positiva al final. És molt diferent dir em va molt malament però de totes maneres t’ajudaré, que dir de totes maneres t’ajudaré però em va molt malament. Es tracta d’acostumar-nos a dir sempre en frases positives: tu això sempre ho fas bé o mai t’oblidaré. De fet acabo de recordar la dita popular, i ara veig que tan sàvia, que diu no hi ha peròs que valguin!

Bé, Només voldria destacar el poder de l’ús de les paraules en desencadenar processos en els nostres interlocutors que segurament no desitgem. Les utilitzem de forma segurament inconscient, ningú vol fer mal intencionadament, o potser perquè ens falten recursos lingüístics i comunicatius. Ser-ne conscients ens pot ajudar mot alhora de millorar i sobre tot de mantenir una bona comunicació amb els nostres interlocutors, millorar i fer més pròspera la convivència, la col·laboració, o l’amistat.

Les paraules ens ajuden a articular el pensament, i a vegades ens quedem sense paraules per explicar o descriure alguna idea, algun sentiment... les paraules les necessitem per garantir un model de convivència pacífica basada en la raó. Per això s’ha d’estar alerta dels paranys derivats dels propi llenguatge i sobre tot dels nostres prejudicis que poden aparèixer en el moment menys esperat i oportú.

El poder de les paraules

Bona acció de comunicació i de reputació corporativa del Banc de Sabadell

Senzill i emocionant 

Això és ser nadiu digital

 

Aquest any no guanyarem la lliga, o potser sí

L’entrenador del FC Barcelona fa uns dies va dir que aquest any no guanyarien la lliga. Una jugada que al meu entendre si li surt bé es convertirà en una frase que farà història. Que li surti bé voldrà dir que s’ha equivocat, i que, finalment el Barça sí que haurà guanyat la lliga. La frase haurà tingut una conseqüència inesperada. Haurà tingut un resultat ben lluny del sentir de la majoria de fans del mister Guardiola que en major i menor mesura s’han sentit decebuts davant de la renúncia a la pràctica formal a guanyar la lliga. Però sabem que el llenguatge crea realitats és probable que la cèlebre frase hagi tingut no una sinó dues virtuts. La primera té la funció d’assossegar els ànims als seguidors barcelonistes que veuen al seu equip rival fortíssim i a una distància en la classificació molt important. Guardiola ve a dir si no es guanya no passa res. No cal que entri en detalls de justificacions: els culés aquest any ja van prou farcits de títols, entre ells el que inclou ser el millor equip del món, que no és poca cosa. La segona virtut és fer arribar un missatge emmetzinat a l’equip blanc de la capital. És l’efecte que tenen les paraules en el nostre cervell, com cada paraula evoca un marc conceptual, encara que el neguem. De la mateixa manera del que succeix quan George Lakoff proposa als seus alumnes l’exercici de no pensar en un elefant, sabent que facin el que facin no seran capaços de no pensar en el paquiderm, les seves formes o altres records associats. És per això que ens podem preguntar si els jugadors del Madrid seran capaços de superar la idea que diu que el Barça dona per perduda la lliga, i per tant, podran mantenir la concentració i la tensió necessària per no abaixar la guàrdia i no relaxar-se com “aparentment” ho ha fet el rival directe? La frase d’en Guardiola actuarà com si d’un cavall de Troia es tractés?

Post publicat a xcat.cat

Foto de Alejandro Garcia/ EFE

Spanair un fracàs mal comunicat

Aquests dies tinc molt present en els meus pensaments al director de comunicació d’Spanair. Deu n’hi do amb la que li ha tocat ballar. Estic segur que el tancament sobtat de la companyia l’ha agafat ben desprevingut, com gairebé a tothom. Dic gairebé perquè hem de pensar que hi havia algú que sabia el que podia passar, i alguna cosa es podia preveure i fer millor. El que podia passar era tan inimaginable per la gran majoria que algú que no era el responsable de comunicació va considerar que era millor no dir res, no avisar, ni tan sols insinuar alguna cosa, no fos cas que algú espavilat endevinés el que venia i aixequés la llebre i ho engegués tot a rodar abans d’hora, o molt pitjor abans d’arribar a un hipotètic acord salvador amb els qatarians. És per això que m’imagino que el director de comunicació d’Spanair no estava al corrent del que estava passant, no el van tenir en compte, no el van informar, no el deurien voler informar. Els plans de comunicació de crisi de Spanair segur que preveien que pogués caure un avió, però no tenien cap pla de crisi per sortir al pas de la comunicació si qui queia era la companyia sencera.
Fins aquí, és una situació que en general podríem pensar que és un fet força habitual que quan el vaixell s’està enfonsant millor procurar per tu i el demés tan se val, i no estic apuntant al “Costa Concordia”. Em refereixo que si una empresa se n’està anant a l’aigua és normal que la gent que hi treballa utilitzi la informació més o menys parcial que té, faci ús de la seva intuïció i actuï en llibertat de consciència. Però al meu entendre, en el cas d’Spanair, els directius han estat cobrant el sou fins el darrer moment, i fins i tot, potser encara l’estan cobrant després de la gran desfeta.
I si no cobren tan se val, Spanair no és una companyia més, és una empresa amb capital públic directe i indirecte, fet que comporta unes obligacions als seus gestors que van més enllà pel que ara hauríen d’estar donant explicacions públicament. De fet “ells” deien “Spanair, la de tots” i així se’ns va vendre el tema i així el varem comprar. És per això que malgrat tot, els que si sabien el que podia passar haurien d’haver-se reunit amb el seu director de comunicació per improvisar, si era el cas, un pla de comunicació de crisi per no deixar en l’estacada a milers de treballadors que destinaven els seus esforços a fer que l’empresa tirés endavant, a milers de viatgers que havien confiat amb la companyia, i a una ciutadania que un dia va pensar que nosaltres sí que podríem desafiar la llei de la gravetat que afecta a les companyies àrees i enlairar alguna cosa més que un avió.

Post publicat a xcat.cat
Foto de Curimedia en Flikr creative commons