El Paradigma del Sistema Educatiu

Ahir una alumna del curs de monitors de l'Escola Lliure El Sol em va suggerir aquest audiovisual perquè li semblava que tenia molt a veure amb el discurs que estava desenvolupant en la sessió de Construïm l'ideri de l'esplai / agrupament. Al visualitzar-lo vaig estar totalment d'acord. De fet, tant d'acord que he decidit compartir-lo amb tots vosaltres.
  

Mbouda Esplac: cooperació amb l'Àfrica

Recordant vells temps...

Mbouda Esplac: cooperació amb l'Àfrica

Repensant la ciutat des dels infants

A vegades succeixen fets que hem reconcilien amb la condició humana i fins i tot amb la política. Aquest dies repassant papers vaig recuperar el llibre “la ciutat dels infants” d’un psicòleg italià, gran defensor dels drets dels infants anomenat Francesco Tonucci. El llibre ens explica que el mateix Tonucci va convèncer a l’alcalde d’un poble anomenat Fano a Itàlia per erigir-se com l’alcalde preferit dels infants.

Van posar en marxa un projecte anomenat precisament “la ciutat dels infants” en el que proposaven a tota la població adulta de Fano tenir en compte que l’espai públic també era un espai que els infants havien de poder gaudir. També proposaven als infants assumir els seus drets i reivindicar-los. Per exemple, els nens i nenes posaven multes als cotxes mal aparcats que envaïen la voravia sense deixar espai per poder circular els vianants. Eren multes “simbòliques” que pretenien generar mala consciència als propietaris dels vehicles, en tant que abusaven del més dèbil, imposaven la llei del més fort i es mostraven insensibles a les necessitats especials que tenen alguns ciutadans per funcionar en el carrer com és la gent gran, la gent que ha d’anar en cadira de rodes, cotxets de bebés, carros de la compra, persones cegues, etc.

Va ser una experiència molt ben embolcallada amb criteris de marketing que va tenir molt de ressò. Fins i tot, va permetre al psicòleg Tonucci escriure un llibre, “la ciutat dels infants” i ser contractat per implantar, a diversos municipis de Catalunya,  projectes inspirats en l’experiència de Fano. Una iniciativa que es vinculava molt directament amb un moviment de ciutats anomenat “ciutats educadores”. Concepte que sempre m’ha semblat molt suggerent però, tot i viure, en una ciutat que és membre d’aquesta xarxa, i de passar-me gaire bé mig dia en una altra ciutat molt gran vora al mar que va organitzar unes olimpíades i, fins i tot, un Fòrum Universal per posar en relleu la riquesa de la condició humana, no aconsegueixo percebre de forma manifesta la dimensió educadora. Segurament faran falta moltes més iniciatives ingenioses que facilitin que el conjunt de ciutadans que composen una ciutat se sentin motivats en fer de la seva ciutat un espai educador, en el que viure i aprendre a ser millors persones sigui el més normal del món

Retrobant-me amb l'educació

Fa 20 anys que vaig incorporar-me a la direcció d’Esplais Catalans, Esplac. Durant els més o menys 10 anys que van tenir l’honor de dirigir aquest moviment educatiu vaig sentir que havia de repensar la meva relació amb la pedagogia.

Vaig començar pels pedagogs clàssics Rouseau, Freinet, Robin, Ferrer i Guàrdia...  La cosa de la meva relació amb la pedagogia i el món de l’educació va anar millorant. Els plantejaments d’aquests autors em van sorprendre i, fins i tot, em van guanyar per l’esquerra. I, ho haig d’admetre, en algun moment em vaig arribar a emocionar al sentir-me perfectament alineat amb la seva visió totalment humanista, que proposava un model de societat que es construeix d’abaix a dalt, que per tant és situava a l’infant en el centre, o millor dit, en el punt de partida de la construcció social. Per exemple m’entusiasma el plantejament que diu: posarem tots els mitjans necessaris a l’abast dels infants per afavorir el seu desenvolupament com a persona i ajudar a l’infant a incorporar-se a ser com un nosaltres, i no contents amb això anhelarem que arribi a ser millor, a ser millor persona del que hem estat nosaltres. El paper de la persona adulta, educadora, per tant es col·loca al servei d’aquell que acaba d’arribar i constitueix un nou engranatge per fer evolucionar el desenvolupament de la condició humana fins a cotes més altres.

Però superada l’etapa dels clàssics, dic clàssics perquè tots ells encara tenen molta vigència, trobo a faltar pedagogs contemporanis que segueixin o donin continuïtat al fil de la història que ells van iniciar. Els “contemporanis” per referir-me als que venen després dels clàssics... em trobo que no els entenc. El seu llenguatge s’ha tornat gremial fins i tot elitista sinó tecnicista, de manera que només s’entenen entre ells. No sé si aquesta deriva és fruit de la hiperespecialització que respirem i que també ha arribat al món de la pedagogia  o és que senzillament a vegades fer-te l’interessant has de procurar que ningú t’entengui donant a entendre que si no ho entens és que et falta nivell. Conclusió que va radicalment en contra del de les bases del discurs de Neill a Summerhill, de Macarenco amb el seu Poema pedagògico, o de Freinet sobre l’escola moderna, o fins i tot, la pedagogia de l’oprimit de Paulo Freire.

Que n’ha quedat de tot això? Ben segur que molt però ara, a inicis del segle XXI, quins pedagogs tenim? PhillipeMeirieu, que si que l’entenc, té una obra que per mi també va ser del tot reveladora i no sé si explica el que està passant. Meirieu va publicar Frankenstein educador. Tot un cant a favor de la llibertat de l’ésser humà en el que critica la idea que el materialisme del nostre temps ens porta a dir “em fet un nen” posant èmfasi al terme “Fet”. Perquè després de l’hem fet vindrà el “farem”. Ja sigui en la versió d’en farem un home de profit, o en la versió d’ell farem un virtuós del violí, del dret penal, del futbol, o del que cada pare o mare vulgui.

Hi ha  paraules que són clau, i les paraules generen imatges i consoliden marcs conceptuals. Les bases biològiques de la condició humana fa que així sigui, però són aquestes mateixes bases les que empenyen a l’ésser humà a reivindicar-se i voler ser ell mateix, a autodeterminar-se. Com en la historia de Frankenstein de la Mary Shelley quan el monstre, que ha estat fet, reclama al seu autor la seva dignitat humana. El senyor Germain, personatge del llibre El primer Home de l’Albert Camus ens il·lumina quan diu: a la classe del monsieur Germain, per primer cop sentien que existien i que eren objecte de la més alta consideració: els jutjaven dignes de descobrir el món. 

Legalitzem el crit infantil

Fa uns dies un diari em va sorprendre amb una notícia positiva! Resulta que a la ciutat de Berlín estava prohibit cridar al carrer, a dins de casa no ho sé, però el cas és que no es podia cridar al carrer. I es clar, els nens de la ciutat tenien per sistema no complir aquesta norma establerta, no sé ben bé perquè però era així.

Ara, les autoritats han rectificat i han fet marxa enrera. Cridar al carrer ja no és delicte! Segurament, us preguntareu que ha fet que el poder legislatiu hagi tingut tan bona iniciativa, oi? La resposta no deixa de ser també  sorprenent.

El cas és que sembla ser que els nens alemanys a l’igual que els nens catalans, i segurament que igual que els francesos, italians i potser els sud-africans o els indis, els japonesos no ho sé.... quan el / la mestre arriba l’hora del pati o esbarjo els deixa sortir al patí a descansar, jugar o esbravar-se i alliberar l’energia vital acumulada durant l’estona que han estat ben assegudets de manera molt formal i atenta des de la seva entrada a l’escola de bon matí.

  Els nens i nenes quan surten al pati ho fan a tota velocitat colpejant-se les natges amb els talons.  I, ara bé el més bo, no poden córrer sense cridar a tot raig, com si el crit fos alliberador, reparador i reivindicatiu d’allò que algú pot pensar que és propi, com és la felicitat que experimenta l’ésser humà al saber que pot fer allò que més li agrada, com per exemple és jugar. Aquest esclat de felicitat dels petits infants sembla ser que xocava frontalment amb el dret dels veïns i veïnes de les escoles a gaudir d’un mediambient harmoniós amb el seu entorn no exempt de cotxes, fumejants i de clàxons sorollosos, martells neumàtics eficaços i sorollosos, de trens i metros aeris i estridents, ambulàncies que tenen presa i ho fan saber a tothom. Tant era així, que es dedicaven a denunciar a les escoles exigint el compliment de la llei. I és clar amb tota la raó els poders públics no sabien massa bé que fer. Què podien fer per poder fer complir la llei? què podien fer perquè els nens i nenes feliços de sortir al pati a jugar a endrapar un magnífic entrepà no cridessin!? Només van poder plegar-se davant de l’evidència i legalitzar el crit, almenys el crit infantil. 

PD: Un 20 de novembre com avui de 1989 les Nacions Unides van aprovar la Convenció dels Drets dels Infants.