Retrobant-me amb l'educació

Fa 20 anys que vaig incorporar-me a la direcció d’Esplais Catalans, Esplac. Durant els més o menys 10 anys que van tenir l’honor de dirigir aquest moviment educatiu vaig sentir que havia de repensar la meva relació amb la pedagogia.

Vaig començar pels pedagogs clàssics Rouseau, Freinet, Robin, Ferrer i Guàrdia...  La cosa de la meva relació amb la pedagogia i el món de l’educació va anar millorant. Els plantejaments d’aquests autors em van sorprendre i, fins i tot, em van guanyar per l’esquerra. I, ho haig d’admetre, en algun moment em vaig arribar a emocionar al sentir-me perfectament alineat amb la seva visió totalment humanista, que proposava un model de societat que es construeix d’abaix a dalt, que per tant és situava a l’infant en el centre, o millor dit, en el punt de partida de la construcció social. Per exemple m’entusiasma el plantejament que diu: posarem tots els mitjans necessaris a l’abast dels infants per afavorir el seu desenvolupament com a persona i ajudar a l’infant a incorporar-se a ser com un nosaltres, i no contents amb això anhelarem que arribi a ser millor, a ser millor persona del que hem estat nosaltres. El paper de la persona adulta, educadora, per tant es col·loca al servei d’aquell que acaba d’arribar i constitueix un nou engranatge per fer evolucionar el desenvolupament de la condició humana fins a cotes més altres.

Però superada l’etapa dels clàssics, dic clàssics perquè tots ells encara tenen molta vigència, trobo a faltar pedagogs contemporanis que segueixin o donin continuïtat al fil de la història que ells van iniciar. Els “contemporanis” per referir-me als que venen després dels clàssics... em trobo que no els entenc. El seu llenguatge s’ha tornat gremial fins i tot elitista sinó tecnicista, de manera que només s’entenen entre ells. No sé si aquesta deriva és fruit de la hiperespecialització que respirem i que també ha arribat al món de la pedagogia  o és que senzillament a vegades fer-te l’interessant has de procurar que ningú t’entengui donant a entendre que si no ho entens és que et falta nivell. Conclusió que va radicalment en contra del de les bases del discurs de Neill a Summerhill, de Macarenco amb el seu Poema pedagògico, o de Freinet sobre l’escola moderna, o fins i tot, la pedagogia de l’oprimit de Paulo Freire.

Que n’ha quedat de tot això? Ben segur que molt però ara, a inicis del segle XXI, quins pedagogs tenim? PhillipeMeirieu, que si que l’entenc, té una obra que per mi també va ser del tot reveladora i no sé si explica el que està passant. Meirieu va publicar Frankenstein educador. Tot un cant a favor de la llibertat de l’ésser humà en el que critica la idea que el materialisme del nostre temps ens porta a dir “em fet un nen” posant èmfasi al terme “Fet”. Perquè després de l’hem fet vindrà el “farem”. Ja sigui en la versió d’en farem un home de profit, o en la versió d’ell farem un virtuós del violí, del dret penal, del futbol, o del que cada pare o mare vulgui.

Hi ha  paraules que són clau, i les paraules generen imatges i consoliden marcs conceptuals. Les bases biològiques de la condició humana fa que així sigui, però són aquestes mateixes bases les que empenyen a l’ésser humà a reivindicar-se i voler ser ell mateix, a autodeterminar-se. Com en la historia de Frankenstein de la Mary Shelley quan el monstre, que ha estat fet, reclama al seu autor la seva dignitat humana. El senyor Germain, personatge del llibre El primer Home de l’Albert Camus ens il·lumina quan diu: a la classe del monsieur Germain, per primer cop sentien que existien i que eren objecte de la més alta consideració: els jutjaven dignes de descobrir el món.