T’estimo molt però me’n vaig i et deixo

T’estimo molt però me’n vaig i et deixo. No, no li estic dient a ningú però potser a algú de nosaltres alguna vegada ens hauran plantufat aquesta maleïda frase.

 Al plantejar-me el tema llenguatge i poder he pensat en exposar algunes reflexions lligades a la nostra vida quotidiana i la nostra convivència i no pas entrar en reflexions més amplies del paper que jugar el llenguatge en relació a les grans estructures de poder de la nostra societat. 

Sempre m’ha sembla extraordinari el poder  que tenen algunes paraules aparentment sense massa història. Els termes però, sempre, mai... Són termes que  si no hi parem atenció i les utilitzem sense pensar-hi, ens podem trobar en una espiral de malentesos, tensions, discussions... Ens podem trobar com el llenguatge en aquest cas no ens ajuda a entendre’ns, sinó tot el contrari. El llenguatge es pot convertir en una arma d’atac molt poderosa.

El terme però és el més curiós. És una conjunció que té la virtut de negar en la segona part el que es diu en primera.  M’en vaig, com deia, a la pràctica ve a dir que no, quan a la primera part de dèiem t’estimo, de significat molt clar. És un sí però no, i el que acaba sent és no. Utilitzant el però no val la pena dir  t’estimo, perquè encara és pitjor, és posar el caramel a la boca per després treure’l. En trobarem milers d’exemples on l’ús del però ens portarà a situacions no desitjades: aquesta planxa m’ha agradat molt però l’he trobat massa curta.

  Potser el terme però ben utilitzat pot ser una fórmula per a conduir determinades situacions en que volem ser políticament correctes o ser suaus en la nostra opinió.  Una pel·lícula extraordinària però a mi se m’ha fet massa llarga, enlloc de dir directament el que pensem, que ha estat una pel·lícula que amb prou feines has pogut mantenir els ulls oberts des dels primers 10 minuts. De fet, si una parella vol durar molt i molt de temps junts entre les fórmules màgiques existents hi ha la de no fer retrets, fer afirmacions sempre en positiu, i el no utilitzar mai el però ni dir  sempre, ni mai. Sense pensar diem: sempre fas igual, o sempre t’oblides de..., mai t’enrecordes de... sense pensar que poden ser afirmacions incendiaries que  encetaran una animada discussió que ves a saber com i/o on acaba.

No sé perquè aquests termes (sempre, però, mai) se’ns apareix com per atzar quan menys els necessitem, en aquell moment que hem de fer algun retret, o consideració a algú. De fet, molt sovint utilitzem la fórmula del sempre quan en realitat és una vegada o potser dues però sempre molt allunyat del seu significat literal. Potser hi ha algun mecanisme psicològic que explica el fenomen però si existeix el desconec.

Com fer-hi front? Suposo que es tracta d’estar alerta i deixar d’utilitzar aquests mots de forma indiscriminada o utilitzant el seu potencial a favor teu: em va molt malament però de totes maneres t’ajudaré. Es tracta doncs d’invertir l’ordre. És molt senzill. El que va segon posar-ho en primer lloc. La part positiva al final. És molt diferent dir em va molt malament però de totes maneres t’ajudaré, que dir de totes maneres t’ajudaré però em va molt malament. Es tracta d’acostumar-nos a dir sempre en frases positives: tu això sempre ho fas bé o mai t’oblidaré. De fet acabo de recordar la dita popular, i ara veig que tan sàvia, que diu no hi ha peròs que valguin!

Bé, Només voldria destacar el poder de l’ús de les paraules en desencadenar processos en els nostres interlocutors que segurament no desitgem. Les utilitzem de forma segurament inconscient, ningú vol fer mal intencionadament, o potser perquè ens falten recursos lingüístics i comunicatius. Ser-ne conscients ens pot ajudar mot alhora de millorar i sobre tot de mantenir una bona comunicació amb els nostres interlocutors, millorar i fer més pròspera la convivència, la col·laboració, o l’amistat.

Les paraules ens ajuden a articular el pensament, i a vegades ens quedem sense paraules per explicar o descriure alguna idea, algun sentiment... les paraules les necessitem per garantir un model de convivència pacífica basada en la raó. Per això s’ha d’estar alerta dels paranys derivats dels propi llenguatge i sobre tot dels nostres prejudicis que poden aparèixer en el moment menys esperat i oportú.