El Paradigma del Sistema Educatiu

Ahir una alumna del curs de monitors de l'Escola Lliure El Sol em va suggerir aquest audiovisual perquè li semblava que tenia molt a veure amb el discurs que estava desenvolupant en la sessió de Construïm l'ideri de l'esplai / agrupament. Al visualitzar-lo vaig estar totalment d'acord. De fet, tant d'acord que he decidit compartir-lo amb tots vosaltres.
  

Mbouda Esplac: cooperació amb l'Àfrica

Recordant vells temps...

Mbouda Esplac: cooperació amb l'Àfrica

La revolució sense passamuntanyes

“Ningú ha vist mai una abella demòcrata. Genèticament, l’abella és monàrquica: el seu sistema polític va inscrit en els seus gens i no és lliure de qüestionar-ho. En canvi, cap home està en aquesta situació: tot home ha d’escollir els seus valors, tant en l’àmbit moral, com en el social i el polític”. (Meirieu, 1998). I com també deia contundentment Kant “l’home és l’únic ésser susceptible d’educació”.

Potser aquesta introducció sembla obvia però per ser conscients d’on venim i de com van les coses no està de menys recordar-ho. I també, podem recuperar algun fragment dels manuals del nostre passat recent: “Si a los ciudadanos de un estado se les consiente que cada uno piense en política como quiera y obre según piense, en lugar de un pueblo organizado tendremos un caos social”. (1944).

I com bé escrivia Max Aub en La gallina ciega “Estos jóvenes tendrán que volver a descubrir lo que supimos”. I és cert, perquè la desmemòria, en aquset cas si, ens duu a un caos social. Per això, diem que cal superar la post-modernitat, si mai ha existit, i recuperar la memòria i el coneixement. Cal continuar i recuperar la idea de revolució centrada en la lliure emancipació de les persones, la igualtat de drets i de deures i la fraternitat de la condició humana.

Si, cal recuperar la idea de revolució sense passamuntanyes i a cara descoberta, sense por en afirmar que necessitem enfortir la nostra societat democràtica i plural, juntament amb els poders públics i els partits polítics. Els grups d’esplai no són unes simples organitzacions interessades en ocupar el temps lliure dels infants. Els grups d’esplai són uns dels moviments socials necessaris per superar els plantejaments de l’individualisme i la llei del més fort que ens proposa la post-modernitat i el neo-liberalsime, i per lluitar contra la resignació davant la llei de selecció natural i de les causes que l’originen en contra dels drets fonamentals de les persones. Hem de situar l’individu en el centre d’atenció de la societat, amb la voluntat de fer realitat els bells anhels de llibertat i igualtat.

Cal avançar en la maduresa de la nostra societat. No es pot continuar negant o menystenint una realitat: l’existència de grups d’esplai en el nostre país és el principal símptoma de la regeneració democràtica que enllaça amb el passat democràtic de la segona república i ens situa de nou en la primera línia de la modernitat europea. Segurament ens serà prou difícil trobar un altre exemple com aquest: El centre d’esplai, un model d’autorganització de milers de joves ciutadans solidaris que de forma voluntària es comprometen amb els més joves i en la seva educació per esdevenir ciutadans.

Però quina és la diferència i la desigualtat del nostre moviment d’educació en el lleure en l’esfera europea? El reconeixement de les institucions públiques de caràcter polític i de les educatives. I segurament també, la poca confiança dels propis monitors i monitores per creure’s que estan fent la revolució. Perquè fan la revolució quan actuen sense l’esperonament i el suport material, econòmic i, sobre tot, afectiu i de reconeixement dels que ostenten el poder en sentit ampli.

No podem pensar que sigui per desconeixement ans al contrari. La nostra societat encara no és prou madura democràticament per reconèixer als joves com a ciutadans actius i compromesos en l’espai públic. Hem superat la transició política institucional però encara estem en plena transició democràtica. Valdria la pena fer l’esforç de reconèixer qui i què lluita per evitar que augmenti la participació social i política dels joves.

Els monitors i monitores en la seva gran majoria és gent jove, i saben que estan educant en valors democràtics, i també saben que l’educació és la primera instància de l’acció política com ja deia Marcel·lí Domingo, Ministre d'Instrucció Pública de la II República: "El mestre serà el primer ciutadà de la República".

Per això ens podem sentir reflectits en les paraules de Lionel Jospin en un discurs a l'Assemblea Nacional : "L'escola és el bressol de la República. A més de la missió d'instrucció, ha d'assegurar l'aprenentatge del civisme. Des de la infància cal fer néixer i viure un profund compromís amb els valors republicans, la laïcitat en primer lloc, el respecte al bé públic, l'adhesió a una ciutadania activa i responsable, conjunt indissociable de drets i deures".

Els monitors i monitores són conscients de la seva responsabilitat pública, sabedors que la felicitat d’un no és possible sense la felicitat de l’altre. Això els duu a ser molt més sensibles davant de les desigualtats i les injustícies, molt més ràpids de reflexes que qualsevol altra institució davant d’un nou repte social. I això és fàcil de comprovar veient les iniciatives en vers la defensa dels drets dels infants, de la integració social de les minories desafavorides, la igualtat de gènere, la cura del medi ambient, l’internacionalisme, la participació social, la lluita contra la fractura digital, la col·laboració amb l’escola i l’administració pública, etc.

I el més important de tot això és que els monitors i monitores saben que de quatre en quatre no ho poden fer. Que cal desatomitzar el teixit associatiu, crear xarxes amb altres grups, que cal organitzar-se i dotar-se de recursos. En definitva, que cal crear un moviment social fort capaç de donar resposta a les pròpies inquietuds i a les necessitats del conjunt de la població. I aquest fenomen va a més després de la crisi dels anys 80 del segle passat. És la revolució sense passa muntanyes. 

PD: aquest escric es va presentar al IIIr Congrés de la Joventut de Catalunya (2002). Celebro així el seu desè aniversari i faig un homenatge als mestres que avui agafen unes merescudes vacances i animo a tots els joves que faran aquests dies de festes el curs de Monitor o de Director.

Foto: Carlos Giesemann

Repensant la ciutat des dels infants

A vegades succeixen fets que hem reconcilien amb la condició humana i fins i tot amb la política. Aquest dies repassant papers vaig recuperar el llibre “la ciutat dels infants” d’un psicòleg italià, gran defensor dels drets dels infants anomenat Francesco Tonucci. El llibre ens explica que el mateix Tonucci va convèncer a l’alcalde d’un poble anomenat Fano a Itàlia per erigir-se com l’alcalde preferit dels infants.

Van posar en marxa un projecte anomenat precisament “la ciutat dels infants” en el que proposaven a tota la població adulta de Fano tenir en compte que l’espai públic també era un espai que els infants havien de poder gaudir. També proposaven als infants assumir els seus drets i reivindicar-los. Per exemple, els nens i nenes posaven multes als cotxes mal aparcats que envaïen la voravia sense deixar espai per poder circular els vianants. Eren multes “simbòliques” que pretenien generar mala consciència als propietaris dels vehicles, en tant que abusaven del més dèbil, imposaven la llei del més fort i es mostraven insensibles a les necessitats especials que tenen alguns ciutadans per funcionar en el carrer com és la gent gran, la gent que ha d’anar en cadira de rodes, cotxets de bebés, carros de la compra, persones cegues, etc.

Va ser una experiència molt ben embolcallada amb criteris de marketing que va tenir molt de ressò. Fins i tot, va permetre al psicòleg Tonucci escriure un llibre, “la ciutat dels infants” i ser contractat per implantar, a diversos municipis de Catalunya,  projectes inspirats en l’experiència de Fano. Una iniciativa que es vinculava molt directament amb un moviment de ciutats anomenat “ciutats educadores”. Concepte que sempre m’ha semblat molt suggerent però, tot i viure, en una ciutat que és membre d’aquesta xarxa, i de passar-me gaire bé mig dia en una altra ciutat molt gran vora al mar que va organitzar unes olimpíades i, fins i tot, un Fòrum Universal per posar en relleu la riquesa de la condició humana, no aconsegueixo percebre de forma manifesta la dimensió educadora. Segurament faran falta moltes més iniciatives ingenioses que facilitin que el conjunt de ciutadans que composen una ciutat se sentin motivats en fer de la seva ciutat un espai educador, en el que viure i aprendre a ser millors persones sigui el més normal del món

Retrobant-me amb l'educació

Fa 20 anys que vaig incorporar-me a la direcció d’Esplais Catalans, Esplac. Durant els més o menys 10 anys que van tenir l’honor de dirigir aquest moviment educatiu vaig sentir que havia de repensar la meva relació amb la pedagogia.

Vaig començar pels pedagogs clàssics Rouseau, Freinet, Robin, Ferrer i Guàrdia...  La cosa de la meva relació amb la pedagogia i el món de l’educació va anar millorant. Els plantejaments d’aquests autors em van sorprendre i, fins i tot, em van guanyar per l’esquerra. I, ho haig d’admetre, en algun moment em vaig arribar a emocionar al sentir-me perfectament alineat amb la seva visió totalment humanista, que proposava un model de societat que es construeix d’abaix a dalt, que per tant és situava a l’infant en el centre, o millor dit, en el punt de partida de la construcció social. Per exemple m’entusiasma el plantejament que diu: posarem tots els mitjans necessaris a l’abast dels infants per afavorir el seu desenvolupament com a persona i ajudar a l’infant a incorporar-se a ser com un nosaltres, i no contents amb això anhelarem que arribi a ser millor, a ser millor persona del que hem estat nosaltres. El paper de la persona adulta, educadora, per tant es col·loca al servei d’aquell que acaba d’arribar i constitueix un nou engranatge per fer evolucionar el desenvolupament de la condició humana fins a cotes més altres.

Però superada l’etapa dels clàssics, dic clàssics perquè tots ells encara tenen molta vigència, trobo a faltar pedagogs contemporanis que segueixin o donin continuïtat al fil de la història que ells van iniciar. Els “contemporanis” per referir-me als que venen després dels clàssics... em trobo que no els entenc. El seu llenguatge s’ha tornat gremial fins i tot elitista sinó tecnicista, de manera que només s’entenen entre ells. No sé si aquesta deriva és fruit de la hiperespecialització que respirem i que també ha arribat al món de la pedagogia  o és que senzillament a vegades fer-te l’interessant has de procurar que ningú t’entengui donant a entendre que si no ho entens és que et falta nivell. Conclusió que va radicalment en contra del de les bases del discurs de Neill a Summerhill, de Macarenco amb el seu Poema pedagògico, o de Freinet sobre l’escola moderna, o fins i tot, la pedagogia de l’oprimit de Paulo Freire.

Que n’ha quedat de tot això? Ben segur que molt però ara, a inicis del segle XXI, quins pedagogs tenim? PhillipeMeirieu, que si que l’entenc, té una obra que per mi també va ser del tot reveladora i no sé si explica el que està passant. Meirieu va publicar Frankenstein educador. Tot un cant a favor de la llibertat de l’ésser humà en el que critica la idea que el materialisme del nostre temps ens porta a dir “em fet un nen” posant èmfasi al terme “Fet”. Perquè després de l’hem fet vindrà el “farem”. Ja sigui en la versió d’en farem un home de profit, o en la versió d’ell farem un virtuós del violí, del dret penal, del futbol, o del que cada pare o mare vulgui.

Hi ha  paraules que són clau, i les paraules generen imatges i consoliden marcs conceptuals. Les bases biològiques de la condició humana fa que així sigui, però són aquestes mateixes bases les que empenyen a l’ésser humà a reivindicar-se i voler ser ell mateix, a autodeterminar-se. Com en la historia de Frankenstein de la Mary Shelley quan el monstre, que ha estat fet, reclama al seu autor la seva dignitat humana. El senyor Germain, personatge del llibre El primer Home de l’Albert Camus ens il·lumina quan diu: a la classe del monsieur Germain, per primer cop sentien que existien i que eren objecte de la més alta consideració: els jutjaven dignes de descobrir el món.