Spanair un fracàs mal comunicat

Aquests dies tinc molt present en els meus pensaments al director de comunicació d’Spanair. Deu n’hi do amb la que li ha tocat ballar. Estic segur que el tancament sobtat de la companyia l’ha agafat ben desprevingut, com gairebé a tothom. Dic gairebé perquè hem de pensar que hi havia algú que sabia el que podia passar, i alguna cosa es podia preveure i fer millor. El que podia passar era tan inimaginable per la gran majoria que algú que no era el responsable de comunicació va considerar que era millor no dir res, no avisar, ni tan sols insinuar alguna cosa, no fos cas que algú espavilat endevinés el que venia i aixequés la llebre i ho engegués tot a rodar abans d’hora, o molt pitjor abans d’arribar a un hipotètic acord salvador amb els qatarians. És per això que m’imagino que el director de comunicació d’Spanair no estava al corrent del que estava passant, no el van tenir en compte, no el van informar, no el deurien voler informar. Els plans de comunicació de crisi de Spanair segur que preveien que pogués caure un avió, però no tenien cap pla de crisi per sortir al pas de la comunicació si qui queia era la companyia sencera.
Fins aquí, és una situació que en general podríem pensar que és un fet força habitual que quan el vaixell s’està enfonsant millor procurar per tu i el demés tan se val, i no estic apuntant al “Costa Concordia”. Em refereixo que si una empresa se n’està anant a l’aigua és normal que la gent que hi treballa utilitzi la informació més o menys parcial que té, faci ús de la seva intuïció i actuï en llibertat de consciència. Però al meu entendre, en el cas d’Spanair, els directius han estat cobrant el sou fins el darrer moment, i fins i tot, potser encara l’estan cobrant després de la gran desfeta.
I si no cobren tan se val, Spanair no és una companyia més, és una empresa amb capital públic directe i indirecte, fet que comporta unes obligacions als seus gestors que van més enllà pel que ara hauríen d’estar donant explicacions públicament. De fet “ells” deien “Spanair, la de tots” i així se’ns va vendre el tema i així el varem comprar. És per això que malgrat tot, els que si sabien el que podia passar haurien d’haver-se reunit amb el seu director de comunicació per improvisar, si era el cas, un pla de comunicació de crisi per no deixar en l’estacada a milers de treballadors que destinaven els seus esforços a fer que l’empresa tirés endavant, a milers de viatgers que havien confiat amb la companyia, i a una ciutadania que un dia va pensar que nosaltres sí que podríem desafiar la llei de la gravetat que afecta a les companyies àrees i enlairar alguna cosa més que un avió.

Post publicat a xcat.cat
Foto de Curimedia en Flikr creative commons